diumenge, 31 de maig del 2009

La crisi (I) La reflexió d’Albert Einstein


M’he proposat parlar de la crisi. I per fer-ho intentaré reflexionar, des de la més profunda humilitat i amb respecte cap a totes les persones més preparades que jo per fer aquesta tasca, durant diferents capítols. M’agradaria aprofundir en algunes de les claus del comportament que podem adoptar davant d’una situació que ens està afeblint tot posant mines a terra, preparades per esclatar cada vegada que defallim en el nostre natural intent de tirar endavant.
Avui, poso com a exemple l’escrit que el científic Albert Einstein va publicar el 1930 en plena crisi mundial provocada pel gran daltabaix de la borsa de Nova York, uns mesos abans. Una crisi certament diferent de la que ens ocupa actualment, és cert, però igualment important com per posar-nos a reflexionar sobre el nostre present.

Les paraules d’Einstein circulen per internet, s’envien per e-mail i se’n fan fotocòpies i s’enganxen als taulers d’anuncis. Moltes persones les llegim i les comentem. Però, després què fem? Em fa l’efecte que acaben com un d’aquells llibres d’autoajuda que llegim quan estem necessitats on hi trobem un alè d’aire fresc, una paraula amable, un exemple o una raó que ens ajuda a tirar endavant però que al cap de quatre dies, la feina i la pressió del moment fa que se’ns oblidi i retorni al seu format original: negre soble blanc, tancat en les pàgines d’un llibre que espera que un dia tornem a consultar.

Einstein deia:

No pretenguem que les coses canviïn si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir-li a persones i països perquè la crisi porta progressos.

La creativitat neix de l'angoixa com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi se supera a si mateix sense quedar 'superat'.

Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries violenta el seu propi talent i en respecta més als problemes que a les solucions. La verdadera crisi és la crisi de la incompetència.

L'inconvenient de les persones i els països és la mandra per trobar les sortides i solucions. Sense crisi no hi ha desafiaments, sense desafiaments la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cada un, perquè sense crisi tot vent és carícia.

Parlar de crisi és promoure-la, i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En comptes d'això treballem dur.

Acabem d'una vegada amb l'única crisi amenaçadora que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la.

Les paraules d’Einstein ressonen com una veu entre muntanyes en la part dreta del nostre cervell perquè la nostra part esquerra l’empeny a fer-ho. Què hem d’aprendre d’Einstein? En quina situació pitjor ens hem de trobar per reaccionar? Qui ho ha de fer? La culpa, realment, sempre ens és aliena? A qui farem responsables del nostre desastre quan els altres se’n surtin?

Einstein ens ho deia ben clar: la verdadera crisi és la crisi de la incompetència. I Einstein no era precisament ximple. La seva aportació al coneixement, a la ciència i, permeteu-me dir-ho, a la política i a la societat ho evidencia en gran mesura. Estem governant un món en el que ens ha tocat viure des del conformisme, des de la comodidat que ens dóna viure del problema enlloc de posar-hi remei, des de l’estupidesa, i el que encara és més greu, des de la incompetència. Tot i així encara tenim nassos de sentir-nos orgullosos de nosaltres mateixos i de creure que el problema és dels altres. Donem les culpes a l’administració, als bancs, als que no paguen, als que no treballen prou, als altres, sempre als altres. En definitiva, mentre ens queixem no ens adonem de que nosaltres tampoc fem res per solucionar-ho.
Se’n parla de la crisi. I tant si se’n parla. Només cal preguntar-li a algú com va la seva feina o la seva família i t’ho explicarà. Però tot i parlant-ne massa no hi reflexionem prou i el que és pitjor: no fem res per superar-la tot esperant que el Telenotícies del vespre ens diguin que, avui la crisi s’ha acabat. No patiu, sense ànim de ser derrotista que no en sóc gens, aquesta notícia no la dirà mai ningú perquè ningú en sap res ni sap com fer-ho. Aquesta és una notícia que només la sentirem dins nostre, en el nostre diari interior el dia que siguem capaços de posar-nos a solucionar-la individualment.

Si se’ns mor un fill, si se’n posa malalt un ésser estimat o si se’ns crema la casa a qui farem responsable? No és una crisi prou forta enterrar un ésser estimat? Be en sabem de tancar files a l’entorn de tota la família per superar els mals moments quan toca. No hem plorat prou tots plegats per saber que les llàgrimes tenen un gust més aviat salat?
Einstein ens regala unes paraules carregades de raó i de sentiment individual. Tal vegada qualsevol de nosaltres les podria haver escrit perquè cada un de nosaltres som capaços de llegir-les i d’entendre-les sense massa esforç. Per tirar endavant no ens cal fer-ne referència. Només ens cal, des de la més profunda intimitat, reflexionar-hi uns minuts. Ens diuen que ens en sortirem i ens ho creiem. Però la realitat és que no ens en sortirem si no hi posem el coll, si no fem els deures d’aprendre d’aquesta maleïda crisi tot valorant el que som i el que som capaços de fer.

Hi podrien haver moltes moralitats extretes d’aquestes reflexions però potser amb una en tindríem prou. Com diu Einstein, l'única crisi amenaçadora és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la.


Josep M Rovira i Valls
29 de març de 2009
Publicat al setmanari EL PATI el 3 d'abril de 2009