dissabte, 31 de gener del 2009

Reflexions a l’entorn de la Calçotada


La temporada de la calçotada acaba de començar tot i que els restaurants ja en fan des del mes de novembre. Diríem que comença l’època de la collita per tot l’entramat que engloba la calçotada. És hora de vendre i de fer calaix. Ja convé, si fem cas de les noticies que corren en relació a que els restaurants i una part del turisme rural han notat un descens en el seus calaixos. Al nostre entorn és època de temporada alta la qual cosa pot portar una certa alegria en els temps que corren.
Potser és el moment de fer una sèrie de reflexions a l’entorn de la calçotada i de com veiem el seu futur. D’entrada no se sap a qui pertoca fer balanç o entrar en valoracions i estratègies de futur. Potser ens caldria una entitat que se’n cuidés d’això. Fins ara hi ha uns agents -diem-ne Ajuntament, Cambra de Comerç- que sembla que se’n preocupen. De l’altra hi ha tot el sector professional que va fent la seva: des del pagès, passant pels cansaladers fins arribar al restaurant. Però no hi ha massa connexió entre ells. Sembla que vagin fent, parlant de tant en tant però sense cap objectiu compromès. Una mena d’Associació o Confraria que els aplegués a tots seria desitjable des del punt de vista de prendre decisions consensuades. Hi ha sectors, com el del cava que ho tenen i els funciona molt bé.
Entrant al moll de l’os de la qüestió és parla del risc d’una industrialització massiva de la calçotada sobretot als restaurants. Recordem que els restaurant fan dos torns. El primer comença a la una i el segon a les tres. És a dir que una persona que ve a Valls a fer la calçotada i a divertir-se un diumenge, posat el cas, pot veure com li diuen que ha de cedir la taula a uns altres sense poder explaiar-se massa fent el recomanat sobretaula i la tertúlia amical que comporta tota calçotada com deu mana.
Els dos torns és un ingrés doblat pels restaurants, ni hi ha dubte. Però també és una manca d’atenció i de servei pels clients i un risc a l’hora de repetir la festa: la qualitat se’n ressent i el servei també. Probablement cap de nosaltres acceptaríem fer una calçotada a la una i deixar la masia i acomiadar els amics a les 3 de la tarda. Una de les solucions davant d’aquest problema fora la de permetre que els restaurants -els que poden, és clar- poguessin augmentar la seva capacitat. En aquest cas, la llei mana que hi ha unes limitacions de construcció i no es poden donar permisos per aquest fet. Una solució estratègica o de compromís seria la de permetre ampliacions puntuals en base a construccions més o menys provisionals. L’altra, una mica més arriscada, fóra la de incentivar als restaurants que ho vulguin a muntar altres establiments paral·lels destinats únicament a fer calçotades. Sigui com sigui el doble torn a la llarga pot ser un problema i se’ns pot girar la truita.
Una altra qüestió és la de la promoció de la calçotada de Valls arreu de Catalunya, d’Espanya i a nivell internacional. Aquest any passat, el cuiner vallenc Àngel Solé va anar a Nova York a fer cuina amb calçots de Valls. Va portar Valls i la Calçotada al món. Però l’Àngel ho va fer a títol particular, sense cap suport institucional ni econòmic ni moral. Encara és hora de que algú li expressi, si més no, el seu agraïment. La Masia Bou porta vint anys fent una Mostra del Calçot a títol privat, al voltant del mes de novembre. En aquest cas, potser hi ha unes quantes encaixades de mans i de felicitacions puntuals. Però en cap cas hi ha hagut cap reconeixement ni ajuda promocional. És més, encara és hora de que la ciutat de Valls faci un públic reconeixement al Pepito de Cal Bou pel fet de que ell i la seva família van ser els precursors de la calçotada tal i com la coneixem ara. Una vegada més es nota que a Valls no som agraïts i no sabem motivar i potenciar la nostra gent.
Finalment, per no entrar en altres debats que tampoc ens duran enlloc, Valls no sap aprofitar que és la capital de la calçotada. Si teniu l’oportunitat, fixeu-vos per exemple en pobles de la Rioja, de Bordeaux o fins i tot en Sant Sadurní. Quan visites aquests llocs no se t’escapa quina és la seva activitat principal. T’ho recorden amb monuments, senyalització, festes, reclams publicitaris, campanyes de promoció i molta presència de missatges al carrer i a les entrades de cada població. A Valls, el viatger que no ho conegui, pot passar sense assabentar-se que fem calçotades i, ja sigui de passada, tampoc notarà massa eufòria castellera.
Diumenge passat, a la festa de la calçotada vam tenir la visita de diversos cuiners considerats entre els millors del món. Van participar de la nostra festa i van lloar l’esforç que esta fent Valls en pro de la calçotada. El que potser poca gent sap és que aquest cuiners els va convidar el cuiner local l’Àngel Solé a fer una calçotada a casa seva. L’Àngel els va voler mostrar Valls i la festa i una vegada al Pati no va posar cap problema perquè els seus convidats pugessin a l’escenari. Sortosament l’organització va agrair a l’Àngel aquest fet. Però dubto molt que, a títol personal algú l’hagi trucat per donar-li les gràcies d’haver portat els números u de la cuina i de la crítica a Valls el dia de la Calçotada.
No en sabem de fer les coses bé i tard o d’hora se’ns passarà factura. Voleu dir que entre tots no som capaços de posar una mica d’ordre a una de les activitats que més ens han de projectar? Reflexionem-hi avui que tenim eufòria perquè quan vinguin magres potser serà massa tard.


Josep M Rovira i Valls
Publicat a el setmanari EL PATI el 30 de gener de 2009